No sé qui va decidir que el dia dels treballadors i el dia de la salut mental materna es fessin en la mateixa data, però va estar molt encertat.
Les mares no cobrem per la feina que fem de cures, ni és un treball, ni ens paguen, ni res. Però si anem a casa d’algú altra a cuidar els fills d’algú altra treballem de cuidadores infantils i rebem un salari, minso, perquè són “tasques de dones”, però cobrem.
Si fem la neteja de casa nostra és la nostra obligació fer-ho, que per això estem “tot el dia sense treballar”.
Però si anem a casa d’algú altra a fer el mateix ens convertim en netejadores de la llar i rebem, també, un sou minso, perquè “són tasques de dones”.
Ser mare equival a viure en precari. Si treballes, pateixes per la doble presència, la càrrega mental, etc. Si no treballes, pateixes perquè depens econòmicament d’algú altre o bé no arribes a final de mes. En qualsevol dels casos possibles, t’empobreixes: reduccions de jornada, excedències, sortida del mon laboral…
I amb un somriure? No, mireu, no. La nostra salut està en joc, tenim dret a unes condicions de vida digna i a que se’ns reconegui el valor de la tasca social feta.
Ser mare és una de les poques ocupacions que tenen guàrdies de 24 hores no remunerades.
El patiment que això suposa es tradueix en estrés, ansietat, depressió…
No som ciutadanes de segona. Volem els nostres drets com a treballadores i volem que es protegeixi la nostra salut mental.
LactaMater 